La llei fixa en cinc pisos el límit per ser gran tenidor

La Generalitat ha establert en cinc habitatges el llindar a partir del qual un propietari és considerat gran tenidor en zones de mercat tensionat, com és el cas de Roses. Així, no és el municipi qui determina la xifra, sinó la normativa autonòmica, que aplica aquest criteri de manera uniforme a totes les àrees amb alta pressió immobiliària. Aquest límit representa una excepció respecte al criteri general, que situa la consideració de gran tenidor en més de deu immobles. No obstant això, en municipis tensionats, la reducció fins a cinc habitatges respon a la voluntat de controlar amb més intensitat el mercat del lloguer. La regulació diferencia entre l’àmbit fiscal i el de l’habitatge. En el primer cas, el còmput d’immobles determina possibles recàrrecs impositius, mentre que en el segon s’utilitza per aplicar mesures com la limitació de rendes o els drets de tempteig i retracte. Un altre element clau és que l’habitatge habitual del propietari no es té en compte a efectes fiscals, però sí que s’inclou quan s’avaluen les obligacions en matèria de lloguer. Aquesta dualitat genera diferències en la manera de calcular el nombre total d’immobles. A més, la normativa manté que només es comptabilitzen habitatges urbans d’ús residencial dins de zones tensionades, deixant fora altres tipus de finques. També estableix que les societats operen de manera independent, fet que pot influir en el còmput final de propietats. Amb aquest marc, municipis com Roses queden subjectes a una regulació més estricta, però sense capacitat pròpia per modificar els llindars, que venen determinats directament per la legislació catalana.